GIMME HOPE JO’ANNA
Eddy Grant
Desmond Tutu rep el Premi Nobel de la Pau (1984)
El 15 d’octubre de 1984 el clergue i pacifista de Sud-àfrica Desmond Tutu era guardonat amb el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita constant contra l’Apartheid que durant dècades va regir aquest país. Dos anys més tard l’ordenaven Arquebisbe Anglicà de Ciutat del Cap i es convertia en el primer sud-africà negre que ocupava aquest càrrec. Des d’aquesta posició, Tutu va continuar la seva tasca incansable contra la política de segregació racial fins a la seva eradicació. I quan el 1994 es van celebrar les eleccions democràtiques que van convertir Nelson Mandela en el nou president electe, va ser nomenat director de la Comissió per a la Reconciliació i la Veritat, l’organisme que va denunciar les atrocitats comeses per ambdues bandes i que ha esdevingut tot un exemple arreu del món.
Tot i que era present i activa des de feia dècades, la visibilitat mundial de la lluita contra l’Apartheid no va arribar fins la dècada dels vuitanta. A les potències occidentals, que durant la Guerra Freda havien fet la vista grossa a canvi que el règim sud-africà combatés els aliats africans de la Unió Soviètica, cada cop se’ls feia més difícil mantenir el seu suport a un govern que no mostrava cap intenció de canviar la seva política obertament racista. En aquells anys, entitats internacionals i personalitats del món artístic es van fixar en la situació d’aquest país i van articular diferents accions i campanyes per denunciar-la. I en aquest context, la música hi va jugar un paper essencial. Diversos artistes van participar en concerts per reclamar la fi de la segregació racial; i d’altres, fins i tot, van compondre cançons per combatre-la. És el cas d’Eddy Grant, un músic nascut a la Guyana i criat a Londres, i que el 1988 va llançar la seva personal protesta contra la situació sud-africana amb Gimme Hope Jo’anna.
Publicada en el període més repressiu sagnant de l’Apartheid, aquesta cançó festiva de tornada enganxosa presentava una lletra que era tot un cant a la llibertat de les minories oprimides del país. Els seus versos estaven farcits de referències a les injustícies que es produïen diàriament contra la població de color. A partir d’una lletra construïda a partir de la personificació de Johannesburg en Jo’anna, Grant va articular tot un discurs per reclamar la fi d’aquell sistema que segregava la població pel seu color de pell, sotmetent a la minoria negra. Amb Gimme Hope Jo’anna (Dona’m esperança Jo’anna) Grant cantava a la ciutat més poblada del país i des d’on demanava que s’estengués l’abolició de la política de l’Apartheid. Al llarg de les seves estrofes, el tema descriu diverses situacions i conseqüències de l’aplicació d’aquest sistema, però també esmenta diferents elements que eren tot símbol dels dos mons que contraposava. Fa referència al barri negre de Soweto; a Mandela, que en aquella època encara es trobava empresonat; a Sun City, el complexe hoteler que el 1985 va inspirar el projecte col·laboratiu de diferent músics per conscienciar l’opinió internacional del problema sud-africà; i també a Desmond Tutu, com a un dels grans lluitadors contra el sistema.
Immediatament després del llançament de Gimme Hope Jo’anna el govern sud-africà la va prohibir, però no va poder impedir que el tema es difongués per altres canals i que en mercats com el britànic es convertís en un Top Ten durant més de 5 anys seguits. La seva música alegre va fer que molts dels que la van ballar als vuitanta no copsessin el component reivindicatiu de la seva lletra, tot i que el seu videoclip era molt explícit. Però amb el temps però ha acabat considerant-se un dels himnes pacifistes més corejats d’Europa i Àfrica.