EVERYBODY’S TALKING

Harry Nilsson

S'estrena la pel·lícula 'Midnight Cowboy' (1969)

Més enllà de les seves qualitats artístiques i tècniques, Midnight Cowboy (Cowboy de mitjanit en la seva versió en català) ha passat a la història del cinema per ser l’únic film classificat amb l’etiqueta X per les seves escenes eròtiques que ha aconseguit guanyar l’Oscar a Millor pel·lícula. Dirigida per John Schlesinger i protagonitzada per Dustin Hoffman i John Voight, narra la història d’un jove texà que s’estableix a Nova York per convertir-se en gigoló. La decepcionant realitat amb què es troba un cop allà l’arrossega cap a un món sòrdid d’ambients llòbrecs i circumstàncies marginals estremidores. El retrat ridícul que la pel·lícula fa d’aquest cowboy és un dels elements que fan que, juntament amb The Misfits de John Houston, Midnight Cowboy es consideri com el títol que marca el final de l’edat d’or dels westerns americans.

Però aquest títol ha quedat també associat a Everybody’s Talking, la cançó principal de la seva banda sonora i que sona en l’obertura del film. Aquest és un tema escrit el 1967 pel cantant i compositor Fred Neil i que en el moment del seu llançament va passar força desapercebut. La peça però va captar l’atenció d’un llavors desconegut Harry Nilsson que va decidir versionar-la uns mesos més tard i incloure-la en un disc que va titular Aerial Ballet. Nilsson no va tenir gaire més èxit que Neil amb la seva interpretació del tema però la sort d’Everybody’s Talking va canviar el 1969 gràcies a Midnight Cowboy. Nilsson va assabentar-se que Shlesinger buscava la peça central de la pel·lícula i va proposar-li un tema seu titulat I Guess The Lord Must Be in New York City, que era sospitosament molt semblant al que havia reinterpretat de Neil. Però el director el va descartar i en el seu lloc va triar la seva versió d’Everybody’s Talking.

L’impuls cinematogràfic que el film va donar a la cançó i al seu autor va ser enorme. El disc va superar el milió de còpies venudes i Nilsson va guanyar per la seva interpretació el Grammy que l’acreditava com a millor intèrpret vocal masculí d’aquell any. Després d’aquest gran èxit, el músic va passar una època complicada en què, refugiat en la beguda, intentava trobar un nou tema que l’ajudés a mantenir-se en l’alt nivell musical on l’havia situat Everybody’s Talking. Però les muses no apareixien i no semblava capaç d’escriure res que estigués a l’alçada. I no va ser fins el 1971, quan al tocadiscos d’una festa van sonar les notes d’un tema titulat Without You, que Nilsson va adonar-se que acabava d’escoltar la cançó que buscava. En un primer moment es va pensar que era un tema dels Beatles, i quan va saber que era dels britànics Badfinger  ja havia decidit que volia fer-se seva aquella cançó. Uns mesos més tard, la seva versió de Without You es convertia en un èxit mundial superant fins i tot les xifres de venda i popularitat aconseguides amb Everybody’s Talking. Així doncs, Nilsson ha passat a la història de la música com un compositor prolífic però que paradoxalment no és autor de cap dels dos temes pels quals és recordat.