HEY JOE
The Jimi Hendrix Experience
Es tanca el Festival de Woodstock (1969)
Després de tres dies intensos de música i hippisme, la matinada del 18 d’agost de 1969 es donava per acabat el Festival de Woodstock. Inicialment, s’hi esperaven unes 50.000 persones, però per les 240 hectàrees de la granja Bethel n’hi van acabar passant més de 400.000 i es calcula que 250.000 més que també hi anaven van haver de girar cua per complicacions logístiques. A canvi dels 18 dòlars que costava l’entrada, els assistents van poder disfrutar de 32 actuacions a l’aire lliure amb un cartell excepcional. El resultat final, un cap de setmana llarg de convivència al voltant dels valors de pau i amor, regat molta música i unes dosis de pluja inesperada, i que s’ha convertit en un dels moments clau de la història del rock.
Woodstock va esdevenir la icona d’una generació cansada de guerres, així com en la consolidació definitiva de la contracultura dels anys seixanta. Els joves que van assistir al festival pregonaven la pau i l’amor com a forma de vida i manifestaven el seu rebuig al sistema establert no només amb la seva ideologia sinó també amb les seves cabelleres llargues, les robes amples de colors, els amulets i els símbols pacifistes. L’esdeveniment va quedar enregistrat a la pel·lícula Woodstock: 3 days of peace & music dirigida per Michael Wadleigh amb edició per Martin Scorsese i que va guanyar l’Oscar al millor documental el 1970.
La darrera jornada del Woodstock va començar diumenge al migdia amb l’actuació de Joe Cocker, que va tocar acompanyat de The Grease Band. Les pluges que havien caigut durant tot el cap de setmana i la tempesta que va descarregar a mitja tarda van convertir els camps de Bethel en un fangar. Però ni les deplorables condicions del terreny ni l’esgotament del públic després de dos dies de festival van evitar que aquesta tercera jornada fos tot un èxit. Després de l’aturada per l’aiguat, a quarts de nou del vespre es van reprendre els concerts amb Country Joe and the Fish, Ten Years After, The Band, Johnny Winter, Blood, Sweet & Tears, Crosby, Stills, Nash & Young, Paul Butterfield Blues Band, Sha-Na-Na i Jimi Hendrix i la seva banda tancant el cartell.
Expliquen que quan els organitzadors van veure el brutal endarreriment que portaven acumulat van oferir a Hendrix sortir abans, però ell va insistir en fer la clausura sense importar-li l’hora. Quan el guitarrista de Seatle va sortir a l’escenari eren ja les vuit del matí de dilluns. Va ser presentat com Jimi Hendrix Experience però ell va afanyar-se a corregir que es deien Gypsy Sun and Rainbows, que era el nom del power trio que va muntar per actuar a Woodstock amb el seu amic Billy Cox a la bateria i Larry Lee com a segon guitarrista després de la marxa de Mitch Mitchell i Noel Redding. No havien tingut massa temps d’assajar plegats, però l’actuació que van oferir és recordada com una de les més cèlebres de la història.
Al llarg de gairebé dues hores de concert, Hendrix va repassar alguns dels grans clàssics de la seva curta carrera. Alguns assistents ja començaven a desfilar, però el músic va entrar en comunió amb aquell públic exhaust que quedava i fins i tot els va regalar una versió de l’himne dels Estats Units executat amb la seva Fender Stratocaster blanca. El moment apoteòsic va arribar amb el tema que va triar per tancar la seva actuació i que, per tant, va ser la darrera cançó que va sonar a Woodstock: Hey Joe.
Havia estat el primer single de la seva carrera, quan va aterrar a Londres el 1966 i va gravar el seu àlbum de debut Are you experienced? Era una versió d’una cançó escrita en forma de diàleg entre el narrador i el seu protagonista Joe, un home que ha assassinat la seva dona i que es proposa fugir a Mèxic per evitar ser executat. Des de feia anys, havia anat passant de mà en mà per diversos intèrprets sense que cap d’ells aconseguís convertir-la en un hit. Però quan va arribar a les cordes de Hendrix, el guitarrista esquerrà va agafar aquell tema de ningú i se’l va fer seu.
Encara avui existeixen diferents divergències i conflictes legals sobre la veritable identitat de lautor de la cançó. Alguns defensen que té el seu origen en una peça popular i d’altres l’atribueixen al cantautor Billy Roberts, que és el primer que la va registrar oficialment. És probable que Roberts fes el tema inspirant-se en tres obres anteriors: un tema anomenat també Hey Joe! gravat per Carl Smith el 1953 i que a banda de tenir el mateix títol també té l’estructura de versos en format de pregunta- resposta; una cançó de 1955 de la seva nòvia Niela Miller titulada Baby Please Don’t Go to Town d’on hauria agafat la progressió d’acords del tema; i una balada tradicional coneguda com Little Sadie, que explica la història d’un home desesperat perseguit per la justícia per haver matat la seva dona.
Roberts hauria tocat el tema en diverses ocasions però no va arribar a dur el tema a l’estudi. La primera gravació comercial de la que se’n té constància és la que va fer a finals de 1965 la banda californiana The Leaves, que la va llançar com Hey Joe, Where You Gonna Go just un any abans que ho fes Hendrix. La versió del trio americà, molt més lenta, està marcada pel riff de la intro i manté durant tot el tema una base rítmica de guitarra molt similar a la que havia plantejat Roberts, però destacant el baix i la bateria, una decisió inusual per als paràmetres estètics del pop de l’època. La interpretació vocal de Hendrix en els versos cantats i els solos de guitarra distorsionada, construïts a partir de frasejos lents basats en l’escala de blues, van situar ràpidament aquell Hey Joe al top ten de la llista d’èxits al Regne Unit la primavera del 1967.