Brecht la va titular L’Òpera dels Tres Rals i, en col·laboració amb el compositor Kurt Weill, va actualitzar-ne el guió i la música per tal de convertir-la en una crítica marxista del món capitalista. Al personatge de MacHeath li va mantenir el nom, però li va donar l’àlies de Mackie Messer (Mackie, el Navalla) i el va fer més cruel i sinistre que l’original. 

Pocs dies abans de l’estrena, l’agost de 1928, l’actor que feia de protagonista va demanar si podien fer-li una cançó de presentació del personatge per tal de suavitzar la seva entrada en escena. Com a resposta a aquesta petició, li van escriure un “moritat”, una balada d’origen medieval que fins ben entrat el S.XIX s’utilitzava per relatar les malifetes d’un criminal. Brecht va encarregar-se de la lletra, que en boca d’un cantant de carrer, repassava tot l’historial delictiu de MacHeath. I sobre ella, Weill va composar una única melodia de setze compassos que s’anava repetint al llarg de tot el tema.

El musical i la seva posterior versió cinematogràfica van ser tot un èxit. Però aquest tema introductori que tothom coneixia ja com ‘Mackie Messer encara ho va ser més. Tant que va convertir-se en una de les peces més interpretades als cabarets del Berlin d’entreguerres. Amb l’arribada del nazisme però, Weill i Brecht van haver de fugir d’Alemanya i la cançó va quedar en l’oblit durant més de dues dècades.

En el seu exili, Kurt Weill s’havia instal·lat a Nova York amb la seva dona. Allà la parella va coincidir amb Marc Blitzstein, un compositor que admirava molt l’obra de Weill i Brecht. Així que, quan el primer d’ells va morir el 1950, Blitzstein va decidir agafar els temes de L’Òpera dels Tres Rals i fer-ne l’adaptació a l’anglès. L’obra es va estrenar al cap de quatre anys amb un èxit de taquilla discret. Però l’atzar va voler que a una de les representacions hi assistís el productor discogràfic George Avakian, que ràpidament va adonar-se’n que aquell “moritat” que Blitzstein ja havia rebatejat com Mack the Knife tenia un gran potencial com a cançó instrumental de jazz. La va oferir a diversos artistes reconeguts però ningú volia fer-la. Fins que la proposta va arribar a Louis Armstrong. El música es va entusiasmar tant el tema que, a banda de tocar-lo amb la trompeta, també el va voler cantar.

La versió d’Armstrong es va convertir en la base a partir de la qual nombrosos artistes han fet les seves pròpies versions del tema. La més aclamada va ser la de Bobby Darin que, el 1959, la va portar al capdamunt de les llistes d’èxits. Però també la van interpretar Bing Crosby, Ella Fitzgerald o Frank Sinatra, que al final de la seva carrera sovint la feia servir com a cançó de tancament dels seus concerts. En el món llatí, el músic panameny Rubén Blades va ser qui va fer-ne la versió en espanyol amb un Pedro Navaja delinquint a ritme de salsa.

És precisament en aquesta obra on apareix per primera vegada el concepte ‘bohèmia’ per referir-se a l’estil de vida propi que van adoptar els artistes i intel·lectuals que es van instal·lar en aquella època a la capital francesa. Originàriament, ‘bohemi’ era el terme que s’utilitzava per referir-se als gitanos arribats des de la regió de Bohèmia, a l’actual República Txeca. I, poc a poc, el seu significat es va estendre a tots aquells que van adoptar la manera de viure d’aquest col·lectiu ètnic, aplicant una escala de valors diferent a la que imperava en la societat tradicional burgesa de la França del moment. 

Els protagonistes de La Bohème presenten tots els trets característics d’aquests perfils de vocació artística i aspecte despreocupat. Són un poeta, un pintor, un músic i un filòsof que comparteixen amistat, projectes, il·lusions i amors. Aquest darrer element, es personifica en les dues figures femenines de l’òpera: una modista senzilla i una escandalosa cantant anomenada Musetta. Quando men vo, l’ària que aquest darrer personatge interpreta en el segon acte i que s’identifica com El Vals de Musetta, ha acabat convertint-se en la peça més icònica d’aquesta òpera.

El 1959, la popularitat d’aquesta peça de Puccini va captar l’atenció de Bobby Worth, un músic i lletrista que havia fet cançons per a artistes com Bing Crosby, Frank Sinatra o Ella Fitzgerald. Worth va agafar la base de d’aquesta ària de La Bohème i en va fer una adaptació per a la cantant de jazz Della Reese, que un parell d’anys abans havia estat elegida per diverses revistes musicals com ‘la cantant més prometedora del moment’. El resultat va ser Don’t You Know, una peça que es va esdevenir el gran èxit d’aquesta artista afroamericana i gràcies a la qual va guanyar una nominació als Premis Grammy com a millor vocalista femenina.